DE JOSÉ ANTONIO QUESADA COVES
Mort, tristor, silenci.
Maria per fi descansa morta al seu llit. Malgrat el finestral, el dormitori es manté en una penombra incòmoda, fins i tot l’oratge ha elegit un bon dia per a mostrar-se ennuvolat. La tempesta ha deixat els bancals amerats d’aigua. Els familiars es consolen els uns als altres, s’abracen, ploren. Si és que la vida són quatre dies. La iaia era molt gran. Almenys ara la mare jau tranquil·la.
Una habitació ampla de parets lletoses, sostre alt i mobles antics. Mobles de fusta massissa, no com els d’ara, mobles amb peus de volutes com a caragols que recorden formes barroques. Els coixins que descansen damunt de les butaques encara estan plens de palla. Una olor d’humitat i vellesa embolcalla els presents com ho fa un drap moll. El temps sembla haver-se detingut al dormitori de la iaia Maria, que apareix tapada, fins al pit, amb un llençol del color de la mar. El seu cos sense vida s’enfonsa en el vell matalàs. Els ulls tancats, la boca oberta i, com sempre, el mocador roig lligat al coll.
Assumpció fa mala cara mentre observa sa mare amb la mandíbula penjant. No m’agrada vore-la amb el morro badat, pensa. Des que s’ha assegut a la butaca que hi ha al costat de la tauleta de nit, té la vista emboirada, els ulls entelats i la mirada perduda en direcció a les coses que hi ha sobre la taula: un grapat de medicaments, una escultura de sant Isidre, una dentadura en un got d’aigua, i una foto de Maria i el marit el dia del casament. Però Assumpció no té la ment en aquesta estança.
Al costat d’ella, el seu home es manté dret. Paco no deixa de fer voltes al mateix tema. Encara hem d’arreglar els papers de l’herència per a quedar-nos, definitivament, amb esta vivenda. Seria la solució dels nostres problemes econòmics. Collons, com pense ara en això! Esta maleïda crisi m’està tornant boig.
—Però què feu aquí dintre amb la llum apagada? —fa Vicent, el fill major de Maria, en entrar per la porta.
Ningú respon. Ell l’encén.
—Apaga-la —reacciona per fi Assumpció en notar la claror—. Saps que a la mare no li agrada la llum encesa durant el dia!
—És que em molesta esta foscor. A més, a ella ara tant li fa.
—Fes el favor, Vicent! Apaga la llum, deixa d’entrar i eixir, i seu a vetlar el cos de ta mare.
Tot i l’aparença, el major dels germans està destrossat per la mort de Maria. Vicent es pentina la barba amb la mà, fa cas de la germana i s’acomoda en un balancí al costat de la finestra. Des d’ací analitza el pare Joan Sepulcre, assegut enfront seu en una butaca. S’ha quedat adormit amb el gaiato a les mans i la boina al cap. Per què té el capellà eixe somriure maliciós al semblant?, remuga Vicent.
De colp i volta, se sent un bon sarau a la porxada de la casa de camp, un gos lladra. Tranquil, home, tranquil, ja ha passat tot. Algú acaba d’arribar. On està ma mare? Vine, Jeroni, però relaxa’t ans d’entrar.
Un calfred recorre el cos del fill de Maria en accedir al dormitori. Amb les sabates plenes de fang, es queda immòbil en veure sa mare morta sobre el llit; encara no ha paït del tot la mala nova. Es lleva les ulleres de pasta i les neteja amb els faldons de la camisa. No diu res. De sobte té fred, tot i estar a les portes de l’estiu.
—Per què se n’ha hagut d’anar…, per què? —nega amb el cap mentre parla entre dents, fluixet fluixet—. Sense vosté, mare, què farem?
Les mirades dels tres germans es busquen. Jeroni observa Vicent, que esbufega i abaixa el cap. Assumpció troba els ulls vidriosos de Jeroni. En veure’l, comença a plorar de nou, desconsolada. Ell sospira a fons. Tu pots, home, has de ser valent. S’empassa saliva. Deixa que transcórreguen un parell de segons i camina. Les cames li fan figa. Seu al llit i s’enfonsa al matalàs. Li he dit a la mare mil voltes que hem de canviar-lo. S’acosta a Maria i li besa el front. Un fred glacial sacseja el cos de Jeroni de dalt a baix en notar la gelor sense vida als llavis. Només llavors permet que tota la tristor que porta dins brolle i s’apodere d’ell. Comença a plorar com un xiquet a qui han furtat el millor dels seus joguets.
—Per què té la boca oberta, Vicent? —diu després d’uns minuts ploriquejant damunt del cos. Es torca els ulls i els mocs. Intenta recuperar les bones formes.
—Hem provat de tancar-li-la, però se li torna a obrir. A mi tampoc m’agrada vore-la aixina.
—Podríem lligar-li-la amb un tros de tela —fa Paco—. Potser d’eixa manera se li quede tancada.
Vicent alça el seu cos grandot del balancí i obri els calaixos de les tauletes de nit. Jeroni també s’apropa a l’armari a la recerca d’una peça de roba. Es planta dret davant de l’espill que hi ha tot just al mig del rober, un espill d’eixos antics que reflecteixen imatges desdibuixades i poc nítides. Aquest li torna el rostre desencaixat d’un home en la seixantena envestit per l’angoixa i el desconsol. En obrir-lo, una olor de naftalina i roba vella s’escampa pertot arreu.
—No! —Assumpció, taxativa.
Tota la gent es gira a mirar-la. El capellà es desperta. Què li passa ara a esta, pensa, per què crida?
—No, borinot, de cap manera! —Ella es posa com fetge en flama. Vicent, atemorit per la contundència de les paraules de sa germana, deixa de deslligar el tros de tela del coll de Maria—. El mocador roig de la mare no es toca! Saps que ella no se’l lleva mai. Serà soterrada amb ell, tant si es vol com si no es vol.
Silenci.
La gent que espera a la porxada entra corrents al dormitori en sentir els crits.
—No passa res —Jeroni, mirant els nouvinguts—. Assumpció està un poquet nerviosa per la mort de la iaia, però ja està. Escolta una cosa —s’adreça ara a sa germana—, li lligarem la mandíbula amb este fulard que he trobat a l’armari.
Assumpció esclata de nou a sanglotar en veure el germà tancar la boca de sa mare i lligar-li-la amb molta cura, no sense penes i treballs. La resta de netes que observen l’acció també comencen a plorar. Jeroni s’apropa a la germana i l’abraça. La trobarem molt a faltar. Sí, moltíssim. Ploren els dos. La iaia ha patit molt durant els darrers temps, no s’ho mereixia.
Segons de silenci, segons de pensaments.
—Jeroni, tu creus que l’ésser humà està preparat per a la mort?
Si vols comprar el llibre: https://www.letrame.com/autores/joseantonioquesadacoves/
Instagram del autor: https://www.instagram.com/joseantonioquesadacoves/
ESCRITORES EN SU TINTA 